Estimat diari:
Només porte deu mesos al seu costat, i
em sembla que són anys…Examinant cada un dels seus passos, embadalint-me amb
cada un dels seus somriures, enamorant-me amb cada una de les seues mirades…
No sé què és el que em passa; de
vegades sent com la seua absència m’envolta, i em busca, i em troba, i apareix
davant meu, amb aquells dos oceans que té per ulls, tan blaus, tan immensos com
si en ells hi haguera mil llocs desconeguts que encara em queden per recórrer…
La seua pell és un laberint en el qual
amb molt de gust em perd… tan pàl·lida i càlida alhora; tan suau, demanant-me a
crits que faça d’ella una llarga carretera, sense fi, sense rumb, sense parar
de conduir més d’un milió de besos per ella.
El seu somriure és capaç d’aplacar la
por dels meus ulls, capaç d’encendre el foc en mi, amb tanta facilitat, que de
vegades m’espanta…
Ell és cada una de les meues
llàgrimes, cada un dels meus somriures… Ell és cada un dels carrers on he
estat, cada un dels llocs que em queda per visitar.
Amor, m’he equivocat tantes vegades…
he perdut tant de temps pensant…
Potser les agulles del rellotge
seguisquen funcionant, i tu i jo podrem tapar tots els forats que a la nostra
mateixa teulada hem fet.
I què vols que et diga, coseta meua…
Cada minut de vida és un regal… i un regal ets tu.
Irene Arenas Pertusa (4t ESO-B)
No hay comentarios:
Publicar un comentario